dilluns, 20 de desembre de 2010

CRISTALLS DE NEU

Petits flocs de neu juguen entre ells, a l’aire, fent cabrioles abans de tocar terra i formar un mant blanc que sembla cotó fluix. Vull agafar-los, atrapar-los amb els meus guants del color del cel a la primavera. Se escapen . Dono voltes per quedar tota coberta de neu, vull ser com aquell ninot de la plaça, però no en ser estar quieta. Giro, i giro i giro com una baldufa quedant ben plena neu. Veig petits cristalls de neu que brillant amb intensitat, vull agafar-ne un, però son juganers i es desfan per no ser atrapats.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

dimecres, 15 de desembre de 2010

Bon Aniversari Taquetes!



Avui fa un any que l’Ona va trobar-se en “taquetes” al forat de l’arbre que hi ha davant de casa. Va ser un amor a primera vista. L’Ona no ho va dubtar gens i va arreplegar aquell sac de miols per pujar-lo a casa.
Fa un any que es fan mútua companyia. I per això avui és un dia especial, un dia de celebració de la grossa. L’Ona ha fet un pastis de peix, el preferit d’en Taquetes” i ha preparat una gran festa o la convidada principal és la gallina Clotilde, que viu al primer pis i és la millor amiga d’en Taquetes.
Globus i serpentines adornen la casa, i una espelma vermella és al cim del pastís esperant que en Taquetes bufi tant i l’apagui.
 Bon Aniversari Taquetes!!!!! Criden ben fort l’Ona i la Clotilde i ell mou la cua tot cofoi.


participació a la iniciativa del blog Contes divers

dimecres, 8 de desembre de 2010

UNA CARTA PER EN MADHUR


Els pares m’han explicat que hem apadrinat a un nen que viu molt lluny, a l’Índia. La mare en diu que com viu molt lluny, de moment no el coneixerem més que per fotografia, com aquella que ja tenim al moble del menjador, al costat de la meva. No acabo d’entendre molt bé que vol dir això d’apadrinar, el que si he entès és que fen-ho el nen i els seus amics, que viuen al mateix poble, podran anar a l’escola com hi vaig jo.
Els pares també m’expliquen que en Madhur, així es diu el nen, estarà molt content si l’hi escric una carta. Fa poc que sé escriure, però avui escriuré la meva primera carta a en Madhur.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

dissabte, 4 de desembre de 2010

MARRAMEU EL GAT CANTAIRE

A la Laia l’hi agrada molt anar a vera a la tieta Ramona. Viu sola amb l’única companyia d’en Marrameu, un gat que la tieta Ramona diu que fa coses estranyes. Estranyes en un gat. En Marrameu sap cantar. Amb els seus miols es capaç de entonar qualsevol cançó que soni. Però en Marrameu es un gat molt tímid i només canta davant les persones que te més confiança, la tieta i la Laia, elles son les úniques que l’han sentit cantar. Per això la faceta cantora d’en Marrameu es un secret molt gran que la Laia no pot explicar a ningú, ni tan sols a en Pol el seu millor amic de l’escola.
La tieta diu que sort en té d’en Marrameu per que així no es troba mai sola ni avorrida. Cada tarda mentre esperen a la Laia la tieta fa mitja i en Marrameu afina la veu.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

dijous, 25 de novembre de 2010

UN PASTIS PER LA MARE


La mare d’en Pau sempre mirava els programes de cuina que donaven per la televisió, era una gran cuinera.
En Pau, que a vegades es seia al costat de la mare a veure aquets programes,un dia va veure com explicaven la recepta d’un pastis de xocolata que no necessitava anar al forn, en Pau era petit i no el deixaven fer servir ni el foc ni el forn. Però aquell pastis si que el podia fer ell tot sol! Estava molt content, l’hi donaria una gran sorpresa a la mare.
Va anar a la cuina i va fer aquell pastís de xocolata per la mare. Es va divertir molt, ara entenia per que a la mare l’hi agradava tant cuinar
La mare va estar molt contenta, el pastis d’en Pau era el millor que havia provat mai.


participació a la iniciativa del blog Contes divers

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Historia d’una cadira


Vaig marxar fa anys buscant altra ciutat. Ho abandonant-ho tot, no volia guardar cap cosa,cap lligam .
Pujant una muntanya vaig guaitar com un riu duia una cadira aigua avall. La cadira abocada a buscar una nova llar. Al no trobar-la, va disposar acabar la vida a la vora un riu, sola, abandonada,amb tota l’ humitat . Millor morir a la brasa d’un bon foc, donant calor a un avi mal carat. La cadira, com jo, buscava un nou final.
Vaig acabar tornant a la ciutat, no volia acabar com la cadira, buscant una nova llar. Volia lligams amb la vila on vaig arribar fa un grapat d’anys. Duia a la ma la cadira - a qui havia trobat vora un riu - donant-li una nova llar,com llit d’un gat rondinós qui vivia a la vora del foc.

A proposta de Tens un racó dalt del món . Text d’entre 100 i 200 paraules on no surti la lletra E.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Somiatruites

Al mig de les muntanyes del Montseny hi ha una escola molt particular, a ella no hi poden assistir tots els nens que ho vulguin, han de ser nens amb una característica molt concreta, han de ser verdaders somiatruites.

Temps enrere l’escola tenia una llarga llista d’espera, no era fàcil obtenir una plaça, però avui tot ha canviat. Els nens que demanen entrar en aquesta escola cada dia son menys i es que els nens han deixat de ser verdaders somiatruites.

Per això quant la Marta, una nena que es creia filla de la Lluna, li va dir al seu pare que havia sentit parlar d’una estranya escola on segur que els companys no se l’hi en riurien i que hi volia anar, no va tenir cap problema en poder trobar una plaça.

El director de l’escola estava molt content, la Marta si era una verdadera somiatruites com ho eren els nens d’abans.

divendres, 6 d’agost de 2010

Agulletes al Cor

El seu amor va ser tan intens que els va deixar amb agulletes al cor. No estaven acostumats a usar-lo, eren dues persones racionals, massa cerebrals per semblar persones humanes, molts els deien que mancaven de sentiments i d'emocions que sol sabien racionalitzar les coses.
Però ara per primera vegada tot era diferent, s'havien trobat per casualitat, per pur atzar, encara que cap dels dos no cregués en ell, ja que sol donaven credibilitat allò que podia ser demostrat empíricament, mai no deixaven res al destí; però aquesta vegada l'atzar havia jugat les seves cartes ell sol, sense càlculs de possibilitats, ni lleis matemàtiques i havia propiciat la seva trobada.

Des que es van creuar a l'ampli vestíbul del centre de convencions es va produir entre ells una descàrrega elèctrica capaç de produir una apagada a la ciutat de New York. S'havien mirat sol una fracció de segon, el temps necessari per adonar-se que el seu cervell es paralitzava, deixava de respondre als seus milers de preguntes i prenia el relleu un múscul per a ells gairebé desconegut, o almenys de que sol coneixien una faceta. El cor, aquell diminut orgue que servia per bombar la sang del seu cos, per mantenir-los en vida i que de sobte semblava que es tornava boig i que volia sortir de la seva cavitat. No ho entenien

Va ser la dècima de segon més llarga de la història, o almenys de la seva història, un espai de temps que semblava perdre tot contacte amb la realitat, era com si haguessin entrat en una realitat paral•lela on els conillets roses saltaven al mig de cors ballarins, les margarides s'esfullaven soles i els ocells entonaven melodies d'amor, encara que això últim sol el van suposar ja que mai no havien sentit una.

Cada un va seguir el seu camí, sense girar la vista enrere, pensant que al vestíbul havia de flotar alguna partícula estranya que els havia canviat el comportament. Van arribar a les seves respectives taules i van obrir els seus maletins... en cada un d'ells hi havia una nota en paper perfumat on unes lletres roses en cursiva deien " el cor té raons que la raó no entén", van arrugar la nota i la van tirar a la paperera més propera pensant que tot això no podia ser més que un broma pesada.

Des d'aquell dia alguna cosa va canviar en el seu interior, alguna cosa era diferent i és que a part del agulletes normal de les hores de gimnàs tenien unes de molt estranyes que no se n'anaven mai, tenien agulletes al cor.

dimarts, 19 de gener de 2010

L'ona i la tardo

Era mig mati d’un dia de finals de setembre, feia pocs dies que havíem entrat a la tardor, quant en va sonar el telèfon, aquelles hores era estrany rebre trucades, les meves amigues al igual que jo feien la feina de la casa o estaven a la compra i la meva filla era a la feina i rarament trucava des de el lloc de treball.
Vaig despenjar l’auricular esperant trobar-me un venedor de baixi vostè a saber que, però no, era la meva filla en una d’aquelles rares ocasions en que trucava a mig mati. Varen anar al gra del que volia, estava treballant i no era qüestió de posar-nos a xerrar com quant era a casa seva. Volia demanar-me un favor, be per a ella era un favor i per a mi un plaer,que aquella tarda cuides de la meva neta de sis any, L’Ona.

L’Ona era una nena espigada, rosseta amb uns grans ulls verds que tot ho miraven, eixerida con un gínjol, riallera i entremaliada, era molt xerradora i tenia uns acudits que a mi en feien morir de la risa, era per això cuidar de la nena era una de les meves activitats preferides.

Vaig recollir l’Ona de l’escola, la nena sempre es posava molt contenta quant l’anava a buscar, sabia que era una tarda especial, diferent a les altres tardes que era la mare qui la recollia de l’escola, i això per ella sempre era con una gran aventura.
De camí a casa varem comprar el seu berenar preferit,, un croissant de la pastisseria de la cantonada, acompanyat d’una xocolatina blanca que regalava una enganxina, sempre en queda el dubte si el que l’hi agrada mes es la xocolatina o l’enganxina .

Tornant cap a casa la nena es va quedar molt seriosa mirant el gran arbre que hi ha al portal de casa meva, es va ajupir a terra i va collir una de les moltes fulles que el gran arbre havia començat a perdre i ensenyant-me-la en pregunta :
-Avia com es diu aquest arbre?
- Es un plataner
Es va quedar uns instants callada, rumiant, hi havia alguna cosa que no l’acabava de convencé
-Però avia , jo no he vist mai que aquest arbre faci plàtans, no potser un plataner, deu ser un altre arbre
En vaig tenir que aguantar la riallada que se m’escapava i posar-me tot lo seriosa que m’era possible per explicar a l’Ona que el plataner no era el arbre que dona plàtans, que es deia així però que res a veure amb aquell fruit que a ella tant l’hi agradava, que els plàtans els donava un arbre que es deia bananer.
No s’emblava gaire convençuda del que li deia, però de moment ho va deixar estar.

Un cop a casa, l’Ona se’n va apropar , encara dui la fulla de plataner a la ma y la feia rodar entre els seus dits, sabia que alguna en duia de cap,aquella fulla despertava un estrany interès en la nena i segur que mil preguntes bullien dintre del seu caparró.
Es va asseure al meu costat en el sofà de la saleta, jo havia agafat la meva labor de punt i en disposava a treballar una mica mes en aquell jersei rosa que feia per l’Ona.

-Iaia, per que el plataner de l’entrada està tirant a terra totes les seves fulles? que ja no l’hi agraden?
En vaig posar tot lo seriosa que vaig poder, el riure se’m escapava per sota el nas.
- Clar que l’hi agraden, les fulles son com el seu vestit, es el que el fa diferent dels altres arbres, cada arbre te unes fulles pròpies que nomes els arbres com ell tenen i així podem saber de quina classe d’arbre es tracta.
Ell no tira les fulles a terra, el que passa es que a la tardo les fulles de molts arbres es sequen i cauen a terra

L’ona va posar cara de no entendre res del que li deia....
- Però, iaia, si les fulles li agraden tant, perquè la tardo els hi ha seca i els hi pren?
- No els hi pren, el que fa la tardo es deixar l’arbre sense fulles durant l’hivern, per que així a la primavera li surtin fulles noves, d’un color verd molt bonic i l’arbre sigui un dels mes bonics.

Semblava que la meva explicació havia deixat a l’Ona mig convençuda del per que el terra l’entrada era una gran estora de fulles de plataner. La nena va deixar estar l’historia del arbre i es va posar a jugar.

Al arribar la seva mare, la meva filla, a recollir-la, l’Ona tota seriosa li va dir
- Mare, saps una cosa? no m’agrada gens la tardor.
- no t’agrada la tardor i com es això, filleta?
- La tardor es una dolenta que deixa als arbres despullats al hivern, per que passin fred fins a la primavera que els hi regala un nou vestit.

La meva filla va posar cara de no saber molt be que es el que passava, però com l’Ona ja tornava a estar absorta en els seus jocs, vaig poder explicar-l’hi a la meva filla la conversa que havia tingut amb la mena, mentre preníem un cafetó ben calent.
Al acabar el meu relat les dues varen esclatar a riure amb la sortida de la petita Ona.

Mare i filla varen marxar al cap de poca estona i jo en vaig quedar rient tota sola, recordant la tarda amb la nena i esperant que molt aviat la meva filla en tornes a demanar aquell tipus de “favor”